dijous, 3 de març de 2011

"Mono" de llum

El passat cap de setmana, tal i com ja he explicat en l'entrada anterior vaig estar per la zona del Montsant i tenia l'esperança de fer alguna bona sessió fotogràfica però en el món de la nostra afició al dependre de la natura moltes vegades no es generen les condicions adequades per a la realització del que popularment anomenem "fotón".
Aquest cap de setmana va ser un d'aquests i clar, quan et passa aixo, al menys a mi, fa que tinguis més ganes de fer una altre sortida buscant aquella llum que et doni la satisfacció necessària, et pugi l'adrenalina, i satisfaci les teves expectatives.

Dilluns anant cap l' Alt Empordà de matinada, vaig observar -des que tinc aquesta afició crec que he guanyat una talla d'ample de coll, doncs sempre miro el cel i vaig observant per tot arreu- que al costat de la lluna hi havia un punt lluminós ben observable pensant-me que era l'estació espacial però a la tarda en Molina a l' Espai Terra va explicar que era Venus. Així doncs mentre conduïa disfrutava de la visió tot recordant -i maleït- que tenia que anar a treballar...

Un cop fetes les primeres tasques a la feina, hem queda un espai de temps d' aproximadament una hora així que vaig decidir pujar a la terrassa de casa i observar novament la lluna, per si de cas hem vaig endur la càmera i el trespeus. Com que la "cosa" prometía vaig començar a fer alguna fotografia... Feia tramuntana glaçada i tenia una mica de fred però la llum començava a difuminar la lluna per moments així que miro dintre les golfes i veig una gorra de pare noel que vaig fer servir fa molts anys quan encara sortia per les nits... vaig pensar que era una bona idea per tapar-me el cap i les orelles mentre jo seguia disparant.

Mentrestant hem giro i al darrera meu l' espectacle era sublim, tot el Canigó i voltant s'anava posant de color rosat... la llàstima és que la vista està segada per una nova construcció que m' ha tapat tant bona vista. Amb tot aquest frenesí, veig que el veí -el qual ha construït un pis de més i hem tapa la vista- m' està mirant   des de la seva finestra... suposo que pensava que estic boig fent fotos a la lluna amb una gorra de pare noel al cap, Bé, encara no l' he tornat a veure per comentar-li... potser s' amaga fins i tot per no demanar-me alguna explicació.



De totes maneres encara tinc "mono" de moments de llum. Pero la resta del dia vaig tenir un somriure a la boca per la situació viscuda, com sempre dic si m' ho manessin fer no ho voldria fer.

PD: He decidit que també és un bon exercici fotogràfic intentar captar les diferents formacions nuvoloses en dies de tramuntana des de la terrassa tot esquivant les siluetes dels edificis veïns.



1 comentari:

  1. No me extraña que todavía estés sonriendo, estas a todas horas y en todos lados, me recuerdas cuando trabajaba de noche con el coche en BCN, amaneceres increíbles, lunas inmensas... y eso en la ciudad, lo que tiene salir cada día, tomo nota para mi mismo.

    ResponElimina