Vall de Pineta

L'any passat, buscant nous estímuls i noves visions de llocs, volia anar a Ordesa, pero al final per una cosa o altre no vaig poder anar-hi. Així que aquest any volia treu-re'm l'espina... Durant uns dies anavem parlant amb alguns companys per fer-hi una visita pero al final no ens vàrem poder coordinar... 

Al final, a l'últim moment, vaig decidir marxar sol, sortint dijous tarda i tornant dissabte migdia. Insuficient per unes bones sessions pero suficient per fer-te una idea del lloc i tornar-hi l'any vinent amb les idees més clares.

Com que el trajecte era llarguet, vaig posar-me un cd de la Shania Twain, rememorant tot de records de la tardor, de Halloween... de la meva estança a Canada on allà és una gran estrella i la tardor es espectacular. Vaja l'ambient i la música enllaçaven molt bé amb els records.

Esperava uns dies emboirats, amb pluja i potser una mica de llum... I quasi l'encerto plenament doncs nómes hem va faltar una mica de llum.

Ben assessorat vaig decidir-me per la Vall de Pineta, potser un gran desconegut, pero l'espectacle va valdre molt la pena, potser més per als ulls que per el "botí" que he portat, pero tot aixó que m' enduc a la memòria.

Realment el dijous a la nit va ploure molt, moltíssim, i al llevar-me no sabia canviar de plans, doncs volia pujar fins un lloc elevat per agafar una millor visió panoràmica. Un cop presa la decisió, vaig pujar de nit, plovent i sortejant tot d'escorrenties d'aigua... Un cop a dalt quan ja començava a clarejar vaig adornar-me'n que no havia valgut la pena doncs la boira no deixava ni tant sols entreveure les siluetes. Això si, de pinetells i rovellons vaig veure'n com mai, llàstima que no portava res per agafar-los.

Desprès un cop a baix, vaig decidir vistes les opcions, anar a visitar altres llocs a mode d' exploració amb el cotxe doncs seguia plovent i la boira ho tapava tot.

A la tarda vaig tornar a la Vall de Pineta i allà vaig trovar-me en Jep Flaqué i vàrem estar xerrant i comentant la jugada. Allargant-ho amb sopar inclòs afegint-s'hi en Chabier Lozano. Realment una bona estona parlant de molts temes, no només de fotografia.

L'endemà la "cosa" semblava ben encaminda pero res, les nuvolades ens van fer la guitza i jo vaig decidir marxar cap a casa... Pero de ben segur que l' any vinent tornaré a fer-hi una visita.

El retorn...

Son les sis i mitja de la matinada, m'he despertat amb mal de cap... Massa vent... Ja ho diu la cançó dels Sopa de Cabra, encara que no he nascut entre Blanes i Cadaqués!

He sortit al jardí i veig un cel increíble que d' aqui poc serà rogent... dels que ens agradaría a trobar a cada sortida... Maleït siga!

Hem venen al cap mals pensaments... Portava 4 mesos i mig sense visitar la costa, i la lluna blava era una bona ocasió per tornar a fer "amistat" amb les fotografies marines... Però a l' Alt Empordà portem 3 dies de massa Tramuntana... Tot i així volia alguna localització nova, res de coses "massa suades".

Quan vaig arribar a la localització, tenía en ment aquest lloc des de fa molt de temps i esperava una bona ocasió per visitar-lo, ja vaig notar que no seria fàcil doncs hi toca el vent de ple, en un moment ja notava la sal als llavis doncs el vent empentava les espurnes de les onades que picaven amb foça al rocallam.

Tot i així vaig voler arribar fins al lloc i intentar-ho... La lluna ja havia sortit feia una mica o sigui que no tindría lluna rogenca, ni grossa, ni núvols, ni res del que esperava.

Un cop al lloc, amb molt de compte doncs el vent bufava fort i no era qüestió de jugar-me'la per una fotografia... que només és un hobby... 

Vaig fer unes 5 fotografies i vaig decidir marxar, el vent movia el trespeus, el filtre ple d'espurnes d'aigua... Massa males condicions per "treballar", a més sabia que aquell no era el dia, havia de tornar l'endemà que la lluna estava més a la dreta i ompliria més l' enquadrament.

L'endemà, o sigui ahir, o sigui dissabte, vaig tornar-hi, doncs tardo uns quinze minuts des de casa,  el vent seguia igual de fort i una franja de núvols tapava l' horitzó... El temps de fer cinc fotografies mé si cap a casa... A esperar una millor ocasió.

No, no us pensaeu que la lluna sortiria, doncs en un moment, el cel es va omplir de més núvols tapant-lo quasi per complert...

Es el que té la fotografia de paisatge... És el que enganxa, la lluita per aconseguir un moment únic!

Entrenament psicológic II

Havia deixat l' anterior entrada quan anavem a dormir, estavem tant farts de caminar que ni vaig tenir esma de treure la camera i fer alguna nocturna, tot i que l'ambient s'ho valia.

Jo ja tenia en ment la baixada, plena de pedres i que no s'acava mai.

L' endemà desprès d'unes poques horetes de descans, vaig obrir la tenda i la llum ja "era de la bona" o sigui que sense pensar-m'ho salto de la tenda i ràpidament monto la càmera, sort que estavem a deu metres de la zona que tenia pensada fotografiar.

Clik, clik, quina preciositat de montanyes. Tota la paleta de colors passa per davant dels nostres ulls. En David deu al.lucinar, doncs no és le mateix anar a la montanya que anar-hi per fotografiar... En aquesta ocasió és quan et fixes més en els detalls, en el canvi cromàtic...

Desprès d'una mitja hora intensa i quasi sense parlar, decidim recollir la "parada" i iniciar el descens que tant mal rotllo hem va fer agafar l'anterior vegada.
Haig de dir que aquest cop, suposo que al coneixer el camí, ja no va ser tant esgotador mentalment o es que ja anava una mica més entrenat.

Entrenament psicológic I

A principis d'estiu vaig proposar-me un pla per posar-me en forma. 

VAig analitzar que el principal problema era psicológic, doncs desprès d'anys fent esport, vivint del món de l'esport vaig sortir-ne massa saturat i el meu cap va deixar de generar la motivació necesària per aixecar-me del sofà i fer exercici físic d'una manera continuada.

Així doncs, vaig elaborar-me un pla on la primera fase era d'entrenament psicológic, on calia una gran dosi de motivació per assolir l'objectiu. I vaig pensar que juntant varies motivacions tindría més força mental.

La fotografia de muntanya hem donava el que buscava, per un costat gaudir de la bellesa paisatjística i fotogràfica dels Pirineus, per altre costat l' esforç per arribar a les localitzacions.

Actualment, quasi cada setmana he fet alguna ruta (de manera progressiva) per la muntanya i de passada m'he portat alguna bona fotografia. I l'entrenament psicológic, el principal objectiu, va progressant adequadament.

Ara fa uns dies vàrem sortir per la zona de la Vall de Bohí, i tots vam coïncidir que el recorregut técnic era molt monóton doncs sempre havies de mirar al terra per la gran quantitat de pedres que hi havien al camí, tant que a l'arrivar al cotxe els comentaris eren de no tornar apujar per aquesta ruta. Jo, personalment vaig quedar bastant aborrit de la ruta, afegint-hi les males llums que vàrem tenir per fotografiar... Desolació!

Al cap d'un parell de dies, quan ja no tenía el regust amarg, vaig començar a incubar la idea de tornar-hi com a exercici d' entrenament. El repte psicológic, ja el tenia, era tornar a fer-la el més aviat possible. Els astres es van conjuntar quan vaig "causar" baixa en la sortida programada amb en Javier Alonso, Enrique Mariscal i en David Cidre, era l' oportunitat ideal. Tornar-hi en menys de quinze dies. No vaig ni tant sols mirar el temps... La qüestió era tornar-hi.

El plà, inclús, era més agossarat, doncs era anar-hi sol i acampar per la zona, pero finalment es va apuntar un amic, en David Cordones, doncs li agrada la muntanya, volia visitar la zona i l'hi havia fallat un altre plà que tenia.

La rutina que vàrem seguir va ser una mica diferent doncs hem preocupava el fet de no trovar aparcament a  la zona de la presa de Cavallers, doncs d' aquesta manera estalvies una bona pujada per asfalt. Així vam fer el trajecte d' una sola tirada i un cop allà vam fer un esmorzar-dinar i una migdiadeta abans d' encarar la pujada.

Aquest cop la pujada la vaig fer més depressa, mitja hora menys que la primera vegada. Deu ni dó! El sherpa anava a bon ritme doncs està en forma i és deu anys més jove que jo... Hehehehehe. El vent ens acompanyava i començava a patir per la sessió de vesprada, tampoc tindría sort amb els reflexes.

Un cop arribat al costat del refugi vàrem seguir fins a l' estany triat per fer una sessió fotogràfica, aquest cop les agulles de Travessani mostraven tot el seu esplendor. Quina meravella de paisatge! Un cop a la localització escollida vàrem descansar una mica i ja vaig començar a buscar algun enquadrament que hem motivés. La sessió va començar ràpidament, el vent feia males passades amb els reflexes al moure l' aigua de l' estany. Al portar "enganxat" el 16-35 no tenía cap filtre degradat neutre que augmentés el temps d'exposició per "parar" l'aigua i generar algun petit reflexe. 

L'altre handicap era el gran contrast que hi havia entre l' ombra i la llum del cel. Havia de fer servir massa filtre per compensar i vaig decidir esperar una mica encara que les agulles anavem perden color.

De de cop, mentre treia l'ull del visor, veig la lluna quasi plena aparéixer quasi per sobre les agulles allargant la sessió. Espectacle i dels bons. En David, crec que s' haurà enganxat a fer alguna sortida més, segur.

Desprès vam decidir anar a dormir prop de la zona escollida per la sessió de la matinada, peró ens va costar molt trobar el camí de tornada inclús van estar a punt de quedar-nos a mig camí doncs encara que la llum de la lluna ens ajudava el "camp a través" era complicat... Quin patiment vigilar on trepitjar! Finalment sobre la una de la nit montavem la tenda just davant de la localitzacó de l'albada... Ni la tipica footgrafia amb la tenda il.luminada vàrem fer... Jo estava destrossat de tant de caminar amunt i avall.

Crònica d' una mala sort.

El cap de setmana passat, juntament amb en Jordi Amela, Sergi Monsegur i en Josep Lluis sanchez -que no Ferrari, hehehe- vàrem fer una sortida al refugi Ventosa i Calvell dins del Parc Nacional d'Aigüestortes.

El "parte" meteorològic pintava bones condicions per a fotografia de paisatge... I les espectatives eren grans.

Un cop arrivat al pàrking de la presa de Cavallers, iniciem la pujada tot borejant el pantà, el camí no es costerut pero si molt pedregós i monóton. Seguim pendent amunt, i el camí encara es torna més pedregós.

Un cop arrivat al refugi després d'unes dues hores i mitja de pujada, decidim que tenim temps de fer una migdiada d' una hora i escaig per recàrregar piles. Un cop peu a terra, veiem que els temps als cims és molt boiròs i sense cap oportunitat de poder observar les agulles de Travessani. Tot i aquesta incidència decidim marxar del refugi a buscar localitzacions per si de cas la boira desapareguès per sorpresa.

Vàrem estar voltant per els diferents estanys que hi ha per la zona una bona estona i al veure les nul.les possibilitats de fotografiar decidim tornar al refugi doncs el vent i la sensació térmica eren importants.

Mentre esperavem en Jordi i en Josep Lluís que van decidir explorar més estona... Jo vaig treu-re el 70-200 i vaig fer alguna fotografia als pics de davant dincs la boira deixava una petita clapa per poder observar-los.

Haig de dir que mai porto aquest objectiu a la motzil.la per economitzar pes, pero dies abans mentre xerravem via mail per preparar la sortida en Sergi ens va fer la pregunta màgica: Quins objectius portareu? Jo portarè el 70-200... El dubte ja estava a les nostres ments.

Finalment, tots el vàrem portar excepte... Si, en Sergi, que ens va fer la pirul.la! Pero l'hi haig d' agraïr doncs he pogut fer-lo servir.

L' endemà, tot esperant tenir més sort que a la tarda, vàrem digirir-nos a la zona escollida. Les montanyes es van començar a pintar i just en aquest moment el cel es va tapar per on sortia el sol i la jornada va quedar finiquitada. Quina mala sort!

En quant a la baixada, us prometo que mai havia fet un trajecte tant cansat mentalment, doncs has de mirar constantment a terra per les pedres i es fa molt pesat, tant que encara estic agoviat de la baixada...

Caracremada

El passat divendres tenía planejat anar al Pirineu Aragonés, pero un company hem va trucar a principis de setmana i hem va fer una proposta que hem va fer variar la idea inicial. Així, el divendres vàrem marxar a la localització escollida, al Pirineu Francés, desconeguda totalment per mi pero que havia sentit a parlar varies vegades. Per fi podría estrenar el nou "juguet" que tinc des de fa una setmana, el 16-35 f 2.8L II.

El paisatge que anavem trobant mentre pujavem al lloc escollit, era molt engrescant, doncs cada estany que anavem passat era més i més maco, amb un gran ventall de possibilitats, i m' anava engrescant tot pensant en el que ens trobariem al final de la ruta.

L'únic problema que teníem era la forta tramontana que bufava, i per tant no ens adonavem del fort sol que hi havia, a més aquest fet no ens deixava veure cap reflexe als estanys i es perdia la perspectiva dels enquadraments futurs. Quan vam arribar a l' últim estany, i després de montar la tenda per l' acampada en un lloc força recollit per el fort vent que teneiem, va tocar l' exploració de la zona, i comencen els dubtes, doncs sabent que els reflexes de tarda s' han perdut per causa del vent, ens concentrem amb l'albada.. Ens apropem a la muntanya o ens allunyem, busquem primers plans potents, quin enquadrament escollim, tindrem bona llum, haurà desaparegut el vent...

A "tiro passat" crec que ens vàrem equivocar perquè baixant vaig veure estanys més macos, amb més possibilitats, molts més possibles primers plans, pero sobretot van aparéixer núvols a la part alta de la muntanya, quina llàstima no haver aparegut mitja hora abans. Haurem de tornar-hi.

Finalment, molt poca cosa he pogut aprofitar de la jornada, fotogràficament parlant, doncs el sol va "pintar" les muntanyes massa tard i per tant la llum era massa dura per el meu gust tot i que el vent havia desaparegut, pero l´espectacle vist novament amb la via làctea de protagonista durant la nit va valer la pena. 

PD: He llegit moltes entrades on s' explica que cal porta a la motxil.la per una sessió fotogràfica... Mai s'ha parlat de crema protectora i crema de llabis... Caracremada.

Quantitat vs Qualitat

Fa dies que vaig llegint a diversos llocs, frases com ara que es valora més la tècnica que la creativitat, que només ens mirem quina càmera porta el fotograf del costat, que hem perdut l' originalitat de les fotografies per la repetició de les localitzacions...

Desprès de llegir l'entrada d'en Pere Soler,  he reflexionat una estona, juntant tots aquests temes.

Suposo que també he arrivat a aquest click que ens comenta. Portava molt de temps revisant el meu portfoli i analitzava el que li faltava,... Evidentment quasi tota la meva "producció" és bàsicament de la Costa Brava per la seva proximitat i per tant es evident que no queda cap racó "singular" que no s' hagi "fusellat" i per tant l' únic punt d' originalitat queda en tenir la sort de trovar-te una llum espectacular.

Així doncs ja hem começava a desmotivar llevar-te d' hora per fer sempre el mateix i vaig decidir fer alguns canvis. El primer pas, com diu en Eduardo Mendizabal, deixar de ser un fotograf "cunetero" i començar a caminar per la montanya, a fer-hi nit per "agafar" les bones llums del vespre o de l' albada. Aquest punt significava prioritzar la qualitat envers la quantitat doncs es evident que no puc fer-ho cada cap de setmana.

Com que no sòc un expert muntanyenc -de moment- els destins són coneguts i alguns estan bastant "fusellats" pero el que intento buscar és l' originalitat dels enquadraments. A l'espera de visitar llocs menys coneguts i originals del tot. Aquest fet comportas una búsqueda exhaustiva via google per observar els diferents enquadraments que s' han fet del lloc i intentar no copiar-los.

Espero que aquesta entrada us fagi analitzar el vostre métode...