Havia estat per la zona fa molts anys, quan era petit visitant la Mer de Glaç i hem feia il.lusió tornar-hi per veure després de quasi 35 anys com havia canviat i quins records en venien a la ment.
La veritat es que recordava molta més neu a la Mer, tot i que aquest cop no vaig baixar fins la cova de gel pero ho veia des de l'altre cantó de la vall i en quant al poble, dir que es encantador, molt ambient al vespre per sopar, ple de restaurant tipics i cafeteries. Recomanable per fer-hi una visita.
Pero la nostra aventura era d'alta muntanya, concretament al refugi du Lac Blanc, on teniem el Mont Blanc i les demes montanyes just al davant.
Només arribar ja vam tenir el segon esglai, el primer va ser a mig camí que ens pensavem que teniem la roda punxada, al final després d'inflar-la no va ser res, doncs era l'ultim dia que funcionaven els remuntadors, aixi doncs ens tocaria baixar a peu els mil i pico metres de desnivell i des d'allà es veien moooolt drets.
Després de pujar i de caminar fins al refugi amb tot el pes de la motxil.la i d'una calor inesperada, veiem un espectacle que quasi ens fa girar cua. Sense exegerar hi havia unes cent persones per els voltants, la cuina del refugi anava a tope amb les "omelettes" i el seu famós pastis d'aranyons.
Vàrem decidir tenir paciència i sobre les quatre de la tarda com per art de màgia va desapareixer tothom i la pau va invaïr el lloc. Uffff ! que bé s'hi estava. Ara només faltava tenir sort amb les llums. Pero no teniem pressió doncs hi estariem dos o tres nits depenen del grau de satisfacció.
Ens esperaven dies de fotografia, de caminades exploratories per la zona i pastís d'aranyons
