dimecres, 29 d’octubre del 2014

El valor d'una fotografia...


La darrera setmana he estat per terres asturianes, gaudint-ne fotogràficament i gastronòmicament. Compartint sortides i xerrades amb en Pere Soler i fent-nos de cicerones en David Álvarez i en Jose Fernandez, i finalment Arturo Lasso... Han estat dies tranquils pero no hem parat de visitar llocs i immortalitzar-los amb la càmera.

Pero el que mes m'ha impresionat i que encara hem provoca pell de gallina quan hi penso es la natura, especialment la costa... Els acantilats, les coves, les roques singulars, els tòtems, les textures, les brumes, les onades... Hi ha tant per gaudir, per descobrir, per admirar, per bocabadat, per fotografiar...

Aquesta foto representa aquest compendi de paraules... El lloc no crec que sigui molt visitat ni tant sols per mariscadors doncs per baixar fins aquí s'ha d'estar una mica sonat. Un sender estret, ple de matolls fins que s'arriba a la baixada, es una baixada dreta que de matinada no es gens aconsellable per la falta de visibilitat i per l'humitat que faria relliscos el caminet, pero a mes a mitja baixada es tant dret el camí que hi ha una corda per baixar quasi fent rappel els últims posem cinquanta metres... I un cop a baix...nomes sents el soroll de les onades com piquen...

La marea va baixant i ens podem endinsar mes al mar, acostar-nos a la roca, pero encara tinc l'adrenalina a ple funcionament doncs minuts abans estàvem fotografiant, sobre una roca, com onades de quatre o cinc metres picaven davant nostre, amarats de suor freda, de salitre, amb un ull a la càmera i l'altre vigilant no caure o no mullar-se de la propera onada... Quin espectacle!!!! Segur que les fotos no fan justícia a la naturalesa...

Vaig saltant per les roques que la marea deixa veure i arribo davant aquest inmens rocam, m'atavalo doncs veig les onades que venen cap on soc, encara que estic enlairat pero tinc al record l'experiencia de fa uns minuts...torna a fluir l'adrenalina...tant concentrat o ensimismat que no hem donc compte que en Pere i en Jose estant al meu costat.

No se quant temps passa pero no he fet mes de 10 fotografies quan sento en Jose que ens mana la pressa, s'esta fent fosc i hem de pujar l' acantilat amb la corda...

Us prometo que si no es per ell encara seria allà, enganxat a aquella cala, el paradís salvatge. Veure't allà baix, per un costat parets de setanta o vuitanta metres tallades a ganivet i per l'altre la platja de pedres i el mar al fons rugint...

De les fotos... Es el de menys!!!







dimarts, 7 d’octubre del 2014

On el silenci es pot escoltar...

Realment el silenci era ensisador, quasi no es sentia la remor llunyana deles cascades plenes d'aigua del desglaç del glaciar que teniem davant... El temps passava sense donar-nos compte, concentrats en l'espectacle que la natura ens oferia...
Amb ganes de tornar-hi!